Les Jug Band's i els seus instruments

Fixeu-vos en la vinyeta de Stevie an the Cowtones de l'esquerra, n'hi ha dos, tres, quatre... instruments musicals?
Doncs si, quatre ginys que ens ajuden a explicar l'inici de la música popular als EEUU, a finals del segle XIX i principis del XX.

Observem bé la imatge, que ens retrata una jug band.  Quatre persones, situades a un entorn rural i que porten a les mans objectes quotidians reconvertits en instruments musicals. A l'esquerra, el càntir, instrument de vent que dona nom a la formació - jug és el nom que reb aquest càntir. Al seu costat, la fusta de rentar la roba, el soul tube - un contrabaix construït amb un cubell capgirat i un pal d'escombra que sosté la seva única corda. Finalment, a la dreta, el personatge més jove porta un banjo de fabricació cassolana.

Aquestes bandes, característiques del sud dels EEUU - les zones rurals i menys industrialitzades - i sorgides als feliços anys 20 - dècada de 1920 que viu una situació econòmica optimista que es veu truncada pel crack de la borsa el 29 - exemplifiquen com la música d'aquesta època és patrimoni de les classes més desafavorides. Les jug bands són una expressió tardana de l'eclosió d'estils musicals populars, entre les classes treballadores i en alguns casos, especialment desafavorides, caracteritzats per l'ús d'instruments senzills, humils, reaprofitats de les bandes militars que ja no tenen sentit en finalitzar la guerra de Secessió americana, o fins i tot inventats amb els estris que es tenen més a mà, com és el cas de les Jug.

El New Orleans i el Dixieland, així com la versió més popular de les Jug Bands imposen els ritmes afroamericans i són, juntament amb les work songs, els espirituals negres, el gospel i el blues el fonament d'un nou estil musical, el jazz, que canviarà la història de la música occidental.

Els California Honeydrop, un quintet de jazz ben actual,  reviuen aquest la sonoritat popular d'inicis del segle XX.


Feu recerca, la xarxa disposa de bons i no tan bons exemples d'aquesta música peculiar.




Enllaços:

Whistler's Jug Band - Foldin' Bed

Jugband
California Honeydrops

Goethe i Mickey Mouse, a menys de sis graus.

A menys de sis graus
Heu sentit a parlar de la teoria dels sis graus de separació? Totes les persones del món, segons aquesta proposta, es poden  connectar a través d'una cadena de coneguts amb només cinc intermediaris. Ve a expressar teòricament allò que diu l'expressió "el món és un mocador" En el tema d'avui podrem comprovar com J. W. von Goethe, el gran poeta alemany, i Mickey Mouse, el cèl·lebre ratolí creat per la factoria Walt Disney es troben a menys de sis graus de separació. Comparteixen dos "amics", Paul Dukas i Walt Disney i es troben a un poema simfònic. Però...


Què és un poema simfònic?

Més enllà de ser una de les formes compositives per a orquestra més característiques del segle XIX i del romanticisme musical, què és? 

Un poema simfònic és un una obra musica en la que la seva forma, estructura, material temàtic, instrumentació i desenvolupament formal sorgeix d'un programa textual o narració.

Aquesta narració pot existir, com en el cas de L'Aprenent de bruixot de Paul Dukas, basat en un poema de Goethe, Der Zauberlehrling. Aquesta obra, magníficament animada per Walt Disney, segueix fil per randa el poema del cèl·lebre poeta alemany, que comença:

Hoy el viejo Gran Maestro 

Hechicero se ha marchado

Y su espíritu encantado

Vivirá al arbitrio nuestro. 

Su palabra y ciencia

Yo sé y su artificio,

Obre su potencia

Magia con mi auspicio. 

“Sea ondeante 

gran camino 

que a destino
al agua llame

y en torrentes abundantes

al estanque se derrame!”

Fixeu-vos, en com la música i la imatge donen vida als fets narrats a aquest poema de la mà d'en Mickey Mouse.

Altres exemples de música amb programa
El d'altres casos no existeix un text, sino que l'obra es fonamenta un lloc o espai, prenent un caire descriptiu. Anomenem música programàtica a tota la música que pren elements extramusicals com a fil conductor o eix vertebrador d'una composició. És el cas de El Moldava, de Bedrich Smétana, que descriu l'evolució del riu des del seu naixement fins al seu pas per la ciutat de Praga.

A la música del segle XIX trobem una tercera opció, que el programa que organitza i crea l'obra no sigui un lloc o espai sino una narració al·ludida per breus acotacions del compositor, que no existeixi com a obra literària. Aquest seria el cas de la Simfonia fantàstica d'Héctor Berlioz. En aquest cas, a més, parlariem d'una simfonia programàtica, ja que vincula l'estructura d'una simfonia - quatre moviments amb caràcters canviants - amb la del poema simfònic, amb un fil argumental que el compositor explicita a les notes del programa de mà, amb acotacions com les que precedeixen el cinquè moviment, que porta per títol el suggerent Somni d'una nit de Sàbat:


Mort l'artista es veu assaltat per una legió de fantasmes, bruixes i monstres què en la nit del dissabte venen a rodejar el seu cadàver entre crits i macabres rialles. Aquesta escena goyesca es desenvolupa in crescendo fins que el tema de l'amor s'obre pas entre el guirigall i desfigurat serveix de motiu per a una dansa grotesca. La dona idolatrada participa en el Sàbat ballant al redós de l'artista ajagut. Desfigurat, se sent el Dies irae. El Sàbat assoleix el seu punt màxim i acaba barrejant el cant fúnebre amb la dansa desenfrenada.


Aquí teniu la interpretació d'aquest moviment de la Simfonia Fantàstica que en fa Leonard Bernstein, mític director i gran compositor (entre d'altres de West Side Story):






Aquesta escena, compendi de les característiques literàries del romanticime, amb el misteri, la màgia, els personatges i les experiències sobrenaturals, és una més de les riques descripcions sonores que ens regala la música d'aquest període, que s'estén a través de les diferents formes musicals, del poema simfònic - el seu gènere més característic - fins a la simfonia, o  la sonata i les breus peces de caràcter. Sigui quina sigui la forma que pren la música romàntica, ens envaeix auditiva i visualment, tota una novetat estètica que preludia el segle de la imatge.


Per ampliar continguts, visiteu els enllaços proposats.

Enllaços:
- Traducció de Der Zauberlehrling, a càrrec de Carlos Domingo.
- Entrada Paul Dukas, a la Viquipèdia.
- Programa de la Simfonia Fantàstica d'Héctor Berlioz, a viquipèdia.

So antic a l'Auditori

Alter Klang, Paul Klee

Pot semblar estrany començar una crònica sobre una sortida didàctica a l'Auditori de Barcelona i al Museu de la Música amb un quadre de Paul Klee i no amb una imatge del magnífic edifici que hem visitat, o d'un dels instruments del Museu de la Música. Però, anem a pams.

Sota la batuta de Josep Pons, futur director de l'orquestra de Gran Teatre de Liceu, l'OBC ha fet l'assaig general del programa que estrenen aquest vespre (2 de març) i que porta per títol El pacifisme de Xostàkovitx. El repertori l'integren l'obra de Casablancas i la vuitena simfonia del compositor rus.

L'assaig ha seguit el programa del concert, Casablancas en primer lloc i després Xostàkovitx. Amb el compositor expectant des del segon pis -  Casablancas! - per a escoltar l'efecte global de l'obra, colorista i d'una riquesa tímbrica extraordinària. El quadre de Klee que reproduïm porta per títol "Alter Klang", que traduït diria So antic. Aquest és justament el títol de l'obra de Benet Casablancas que hem escoltat a l'Auditori.

El subtítol, "Impromptu para gran orquesta" se li escau perfectament, doncs l'orquestra disposa de tres vibràfons, una àmplia secció de percussió de so indeterminat, piano, celesta, arpa i una secció de metalls imponent en la que la tuba lluïa sordina, amunt i avall ha lluït amb pianos encisadors. Que bé ha sonat, i quines ganes d'escoltar en Josep Pons amb la nostra orquestra. 

El mestre català, format a l'Escolania de Montserrat i director titular de l'orquestra de Granada durant anys, té una amplíssima experiència amb la música del segle XX i XXI, i ha conduït delicadament aquest peça "preciosista". Amb una durada propera als trenta minuts, l'obra m'ha deixat embadalit per les oscil·lacions tímbriques i cromàtiques, tal i com ho fa aquest quadre. 

En sortir de l'assaig, hem pogut visitar el Museu de la Música, fent un recorregut sintètic per la història de la música, gaudint de les extraordinàries possibilitats narratives que aporta aquest equipament.

Qui hagi quedat amb la curiositat d'escoltar Xostàkovitx, disposa de tres oportunitats, avui divendres a  les 21h, dissabte a les 19 i diumenge, en sessió matinal, a les 11.

Bon concert, bona música i bona pintura!