Un núvols d'idees sobre les estructures del llenguatge musical

Música per a la festa de la Santíssima Trinitat

Mira "Gwyneth Wentink Rodrigo Concerto de Aranjuez 2nd Mouvement" a YouTube

Música per a la festa de la Santíssima Trinitat

Mira "Pavane (de Fauré)" a YouTube

Tom & Jerry i la música clàssica

Aquest diumenge va visitar l'Auditori el jove pianista xinès Lang Lang. Deixant de banda la crònica del concert - que és la d'una nit màgica per a un públic entregat a aquest gran intèrpret - el pianista va atendre una masterclass i va contestar preguntes dels seus fans a través de twitter.

D'aquesta  breu i intensa estada a Barcelona, La Vanguardia ha publicat avui una vídeonotícia que inclou un muntatge audivisual del mestre Lang Lang en la seva masterclass i atenent una entrevista, titulada: 

"Sin Tom y Jerry no hubiera entendido la música"

El titular sembla provocador, però en escoltar els arguments d'en Lang Lang no costa gens d'entendre el sentit de la seva afirmació: la interpretació musical depassa els elements musicals i pren referències extramusicals per tal de donar direcció, sentit i vida al missatge sonor.

L'altra cara de la moneda
Lang Lang empra les imatges evocades per la composició, els moviments, les direcccions, textures, colors, densitats de l'obra musical per tal de potenciar el contingut musical d'aquesta. Dos llenguatges que es complementen i potencien mútuament i que també operen en sentit contrari: les imatges que s'aprofiten de l'acompanyament musical per a potenciar les seves carcaterístiques dramàtiques, narratives, descriptives.

En els "cartoons" a què es refereix Lang Lang la música reforça el contingut narratiu de l'animació. Als anys trenta, Walt Disney va experimentar amb la relació entre la música i la imatge amb una sèrie de dibuixos titulats "Silly Symphonies", en la que explora la relació entre música i imatges en moviment. Us proposo la Dansa dels esquelets, un curt de l'any 1929:

Per a saber-ne +
Crònica del concert de Lang Lang
Entrada de la viquipèdia sobre les "Silly Symphonies"
Web del pianista Lang Lang

And the winner is....

Puntualment us informo dels resultats de la votacióper a escollir la música per a l'Entrega de Premis del Concurs Literari de Sant Jordi "Rosa Ladrero",

S'apropa Sant Jordi! Tria la música dels guanyadors

Dilluns vinent cel·lebrarem  la diada de Sant Jordi amb l'entrega de premis del Concurs Literari "Rosa Ladrero". Estic segur que no heu vist cap entrega de premis sense música: actuacions en directe, cortines musicals que separen les seccions i categories, etc. D'entre totes les funcions de la música a una entrega de premis n'hi ha una que potser és la més lluïda: acompanyar els guanyadors en el seu camí cap el podi o l'escenari per rebre el guardó. 

Música alegre, divertida, positiva, grandiloqüent, festiva... que ens permet aplaudir i felicitar els guanyadors mentre pugen a escena. Són uns breus moments musicals que es fonen en un fade out però que imprimeixen caràcter i classe a l'acte. A l'hora de fer la selecció musical ens apropem al cinema i a les seves bandes sonores, una font inesgotable de músiques creades per acompanyar imatges, narracions i fets no musicals. 

Per a l'edició d'enguany us proposo que sigueu vosaltres mateixos els que escolliu la música que acompanyarà els guanyadors, d'entre tres propostes. Us ve de gust?

Les propostes

Qui pot votar?

Tothom que forma part de l’escola: alumnes, professors, mares i pares, i, és clar, la comunitat. Tothom que tingui ganes d’opinar sobre la música més encertada per a felicitar els guardonats del Concurs Rosa Ladrero.

Què us demanem?

Que voteu, que animeu a votar i que gaudiu de la diada de Sant Jordi.

Recordeu que, com en tantes altres coses, la primera impressió és la que val, doncs només sonarà uns quants segons de l'inici de cada peça.

Les Jug Band's i els seus instruments

Fixeu-vos en la vinyeta de Stevie an the Cowtones de l'esquerra, n'hi ha dos, tres, quatre... instruments musicals?
Doncs si, quatre ginys que ens ajuden a explicar l'inici de la música popular als EEUU, a finals del segle XIX i principis del XX.

Observem bé la imatge, que ens retrata una jug band.  Quatre persones, situades a un entorn rural i que porten a les mans objectes quotidians reconvertits en instruments musicals. A l'esquerra, el càntir, instrument de vent que dona nom a la formació - jug és el nom que reb aquest càntir. Al seu costat, la fusta de rentar la roba, el soul tube - un contrabaix construït amb un cubell capgirat i un pal d'escombra que sosté la seva única corda. Finalment, a la dreta, el personatge més jove porta un banjo de fabricació cassolana.

Aquestes bandes, característiques del sud dels EEUU - les zones rurals i menys industrialitzades - i sorgides als feliços anys 20 - dècada de 1920 que viu una situació econòmica optimista que es veu truncada pel crack de la borsa el 29 - exemplifiquen com la música d'aquesta època és patrimoni de les classes més desafavorides. Les jug bands són una expressió tardana de l'eclosió d'estils musicals populars, entre les classes treballadores i en alguns casos, especialment desafavorides, caracteritzats per l'ús d'instruments senzills, humils, reaprofitats de les bandes militars que ja no tenen sentit en finalitzar la guerra de Secessió americana, o fins i tot inventats amb els estris que es tenen més a mà, com és el cas de les Jug.

El New Orleans i el Dixieland, així com la versió més popular de les Jug Bands imposen els ritmes afroamericans i són, juntament amb les work songs, els espirituals negres, el gospel i el blues el fonament d'un nou estil musical, el jazz, que canviarà la història de la música occidental.

Els California Honeydrop, un quintet de jazz ben actual,  reviuen aquest la sonoritat popular d'inicis del segle XX.


Feu recerca, la xarxa disposa de bons i no tan bons exemples d'aquesta música peculiar.




Enllaços:

Whistler's Jug Band - Foldin' Bed

Jugband
California Honeydrops

Goethe i Mickey Mouse, a menys de sis graus.

A menys de sis graus
Heu sentit a parlar de la teoria dels sis graus de separació? Totes les persones del món, segons aquesta proposta, es poden  connectar a través d'una cadena de coneguts amb només cinc intermediaris. Ve a expressar teòricament allò que diu l'expressió "el món és un mocador" En el tema d'avui podrem comprovar com J. W. von Goethe, el gran poeta alemany, i Mickey Mouse, el cèl·lebre ratolí creat per la factoria Walt Disney es troben a menys de sis graus de separació. Comparteixen dos "amics", Paul Dukas i Walt Disney i es troben a un poema simfònic. Però...


Què és un poema simfònic?

Més enllà de ser una de les formes compositives per a orquestra més característiques del segle XIX i del romanticisme musical, què és? 

Un poema simfònic és un una obra musica en la que la seva forma, estructura, material temàtic, instrumentació i desenvolupament formal sorgeix d'un programa textual o narració.

Aquesta narració pot existir, com en el cas de L'Aprenent de bruixot de Paul Dukas, basat en un poema de Goethe, Der Zauberlehrling. Aquesta obra, magníficament animada per Walt Disney, segueix fil per randa el poema del cèl·lebre poeta alemany, que comença:

Hoy el viejo Gran Maestro 

Hechicero se ha marchado

Y su espíritu encantado

Vivirá al arbitrio nuestro. 

Su palabra y ciencia

Yo sé y su artificio,

Obre su potencia

Magia con mi auspicio. 

“Sea ondeante 

gran camino 

que a destino
al agua llame

y en torrentes abundantes

al estanque se derrame!”

Fixeu-vos, en com la música i la imatge donen vida als fets narrats a aquest poema de la mà d'en Mickey Mouse.

Altres exemples de música amb programa
El d'altres casos no existeix un text, sino que l'obra es fonamenta un lloc o espai, prenent un caire descriptiu. Anomenem música programàtica a tota la música que pren elements extramusicals com a fil conductor o eix vertebrador d'una composició. És el cas de El Moldava, de Bedrich Smétana, que descriu l'evolució del riu des del seu naixement fins al seu pas per la ciutat de Praga.

A la música del segle XIX trobem una tercera opció, que el programa que organitza i crea l'obra no sigui un lloc o espai sino una narració al·ludida per breus acotacions del compositor, que no existeixi com a obra literària. Aquest seria el cas de la Simfonia fantàstica d'Héctor Berlioz. En aquest cas, a més, parlariem d'una simfonia programàtica, ja que vincula l'estructura d'una simfonia - quatre moviments amb caràcters canviants - amb la del poema simfònic, amb un fil argumental que el compositor explicita a les notes del programa de mà, amb acotacions com les que precedeixen el cinquè moviment, que porta per títol el suggerent Somni d'una nit de Sàbat:


Mort l'artista es veu assaltat per una legió de fantasmes, bruixes i monstres què en la nit del dissabte venen a rodejar el seu cadàver entre crits i macabres rialles. Aquesta escena goyesca es desenvolupa in crescendo fins que el tema de l'amor s'obre pas entre el guirigall i desfigurat serveix de motiu per a una dansa grotesca. La dona idolatrada participa en el Sàbat ballant al redós de l'artista ajagut. Desfigurat, se sent el Dies irae. El Sàbat assoleix el seu punt màxim i acaba barrejant el cant fúnebre amb la dansa desenfrenada.


Aquí teniu la interpretació d'aquest moviment de la Simfonia Fantàstica que en fa Leonard Bernstein, mític director i gran compositor (entre d'altres de West Side Story):






Aquesta escena, compendi de les característiques literàries del romanticime, amb el misteri, la màgia, els personatges i les experiències sobrenaturals, és una més de les riques descripcions sonores que ens regala la música d'aquest període, que s'estén a través de les diferents formes musicals, del poema simfònic - el seu gènere més característic - fins a la simfonia, o  la sonata i les breus peces de caràcter. Sigui quina sigui la forma que pren la música romàntica, ens envaeix auditiva i visualment, tota una novetat estètica que preludia el segle de la imatge.


Per ampliar continguts, visiteu els enllaços proposats.

Enllaços:
- Traducció de Der Zauberlehrling, a càrrec de Carlos Domingo.
- Entrada Paul Dukas, a la Viquipèdia.
- Programa de la Simfonia Fantàstica d'Héctor Berlioz, a viquipèdia.

So antic a l'Auditori

Alter Klang, Paul Klee

Pot semblar estrany començar una crònica sobre una sortida didàctica a l'Auditori de Barcelona i al Museu de la Música amb un quadre de Paul Klee i no amb una imatge del magnífic edifici que hem visitat, o d'un dels instruments del Museu de la Música. Però, anem a pams.

Sota la batuta de Josep Pons, futur director de l'orquestra de Gran Teatre de Liceu, l'OBC ha fet l'assaig general del programa que estrenen aquest vespre (2 de març) i que porta per títol El pacifisme de Xostàkovitx. El repertori l'integren l'obra de Casablancas i la vuitena simfonia del compositor rus.

L'assaig ha seguit el programa del concert, Casablancas en primer lloc i després Xostàkovitx. Amb el compositor expectant des del segon pis -  Casablancas! - per a escoltar l'efecte global de l'obra, colorista i d'una riquesa tímbrica extraordinària. El quadre de Klee que reproduïm porta per títol "Alter Klang", que traduït diria So antic. Aquest és justament el títol de l'obra de Benet Casablancas que hem escoltat a l'Auditori.

El subtítol, "Impromptu para gran orquesta" se li escau perfectament, doncs l'orquestra disposa de tres vibràfons, una àmplia secció de percussió de so indeterminat, piano, celesta, arpa i una secció de metalls imponent en la que la tuba lluïa sordina, amunt i avall ha lluït amb pianos encisadors. Que bé ha sonat, i quines ganes d'escoltar en Josep Pons amb la nostra orquestra. 

El mestre català, format a l'Escolania de Montserrat i director titular de l'orquestra de Granada durant anys, té una amplíssima experiència amb la música del segle XX i XXI, i ha conduït delicadament aquest peça "preciosista". Amb una durada propera als trenta minuts, l'obra m'ha deixat embadalit per les oscil·lacions tímbriques i cromàtiques, tal i com ho fa aquest quadre. 

En sortir de l'assaig, hem pogut visitar el Museu de la Música, fent un recorregut sintètic per la història de la música, gaudint de les extraordinàries possibilitats narratives que aporta aquest equipament.

Qui hagi quedat amb la curiositat d'escoltar Xostàkovitx, disposa de tres oportunitats, avui divendres a  les 21h, dissabte a les 19 i diumenge, en sessió matinal, a les 11.

Bon concert, bona música i bona pintura!

Nous instruments, nous sons

La història de l'aplicació de l'electricitat al món dels instruments va començar per l'amplificació del so i la captació a través del micròfon elèctric. Això va ser només l'inici, doncs l'electricitat va obrir tot un món de possibilitats amb el magnetisme, les ones de ràdio...

Alguns dels nous instruments van tenir un gran èxit en el món del cinema, produint sons i efectes especials impossibles fins aleshores, com el Theremin. D'altres va evolucionar i van dominar el panorama de la nova música com, el cas del Trautonium.

Actualment es segueixen construïnt i inventant nous instruments. Disposeu de recursos tecnològics suficients per a enregistrar, processar, modificar, produïr o reproduïr el so de forma analògica i digital que fan inacabable la llista d'aparells que ens permeten fer sons i música.

A la llista de vídeo següent podreu veure uns quants instruments nascuts al segle XX que han cercat nous sons i noves formes de produïr-los. Amb un predomini clar dels nous instruments de teclat, podrem escoltar el Trautonium, les Ondes Martenot o l'orgue Hammond. Els Cristal Baschet són instruments que podríem assimilar als instruments de percussió, tot i que n la majoria d'ocasions per a fer-los sonar no cal colpejar-los, sino tocar-los i "acaronar-los. Finalment podrem escoltar un violoncel elèctric, i un petit regal, un instrument inventat per Benjamin Franklin el 1761 i amb música de Mozart, la glassharmònica.

L'enigma: entre tots ells hi ha dos instruments que no són electròfons. Sabrieu dir quins són?

Maquinofobia pianolera

Maquinofobia pianolera 

El proper divendres 24 de febrer anirem a veure "Maquinofòfia pianolera", un espectacle didàctic a l'Auditori de Barcelona. És una oportunitat única d'escoltar al pianista i compositor Carles Santos acompanyat per l'orquestra mecànica de Cabo San Roque en el seu concert per a piano i orquestra.

L'Auditori el descriu així aquesta sorprenent proposta artística:

"Concert per piano i orquestra on es contraposen una màquina tant antiga com un piano de gran cua amb un multiinstrument mecànic construït amb material mecànic en desús. Carles Santos ha escrit la part de piano i CaboSanRoque la part d’orquestra mecànica. L’Orquestra Mecànica de la França Xica té secció de vents, percussió, corda així com seccions menys convencionals."

Els intèrprets

Cabo San Roque és un conjunt musical que es carcateritza per construïr els instruments amb els que fan música. Però això no és tot, perquè no dissenyen guitarres, violins o contrabaixos, sino que cerquen les possibilitats musicals tant a rentadores com a la cadena de producció d'una antiga fàbrica de galetes.

Carles Santos, per la seva banda, és un polifacètic pianista i compositor. Els seus concerts són espectacles on es barregen l'escenografia, el vestuari el moviment escènic, la dansa, desdibuixant les fronteres entre dansa, música i teatre.

L'intèrpret, els instruments musicals i la composició
Més enllà de les noves sonoritats aconseguides pels instruments mecànics dels Cabo San Roque, de com els seus instruments permeten veure la música a través de moviments, de l'anàlisi de l'ampli món dels instruments musicals i dels aparells inventats per a produïr sons,  el concert és una oportunitat magnífica per a reflexionar sobre paraules que, fins ara teníen un significat i que, avui dia, han pres un relleu i dimensions noves. 

Ens referim als nous significats de termes com intèrpret, instrument musical i compositor. A tall introductori, unes quantes preguntes que ens porta l'espectacle:una màquina pot ser un intèrpret? l'ordinador que produeix sons és un instrument musical? I el compositor, només composa amb sons produïts amb un instruments tradicionals i interpretats per persones o també composa quan programa la producció elèctrica o electrònica de sons?....

Per anar fent boca,  una llista de vídeos creada per a reflexionar sobre la figura de l'intèrpret, el compositor i l'instrument.

Un epigrama que resumeix tota una estètica: el classicisme musical.

Portada de l'Enciclopèdia de Diderot i D'Alembert

En una primera aproximació al context històric i cultural de la segona meitat del segle XVIII sorgeixen un seguit de conceptes que hem treballat des de diferents assignatures, com enciclopedisme o il·lustració. En endinsar-nos en el pensament d'aquest període descobrim que l'estètica cerca la  claredat, la senzillesa i l'equilibri, com podem veure a aquesta crítica a Jean Philippe Rameau.

Aquest epigrama el publica un periodista després de l'estrena de l'òpera Hippolyte et Aricie de Jean Philippe Rameau, el 1753:

Si le difficile est le beau
C'est un grand homme que Rameau,
Mais si le beau par aventure
N'était que la simple Nature
Quel petit homme que Rameau

L'ideal musical canvia. La bellesa sorgeix de la naturalitat i de la senzillesa, no de l'artificiositat..

L'estètica de la música centra la seva atenció en dos models operístics, l'italià i el francés, escenificats a través de diverses querélles: partidaris de Rameau contra partidaris de Lully, bufonistes i antgibufonistes i més tard, encara, per gluckistes i piccinistes.


És en aquest entorn de pugna estètica on es pot entendre l'exclamació del marquès d'Argenson:
"No tornaran a néixer compositors francesos per a les nostres òperes?" "Hauré d'escoltar, tota la meva vida, únicament aquesta música estrangera, barroca i inhumana?"


Per a completar el concepte Il·lustració, utilitza els enllaços externs a la web www.auladeletras.net, amb continguts de José M. González-Serna

1. Concepte
2. Ideari

Ideòlegs i filòsofs del segle XVIII:

François Marie Arouet "Voltaire"
Charles Louis de Secondat, baró de Montesquieu
Jean Jacques Rousseau
Denis Diderot
Immanuel Kant
David Hume
John Locke

Els Miserables, un musical de bandera

Les dades d’assistència al teatre publicades pels empresaris d’ADETCA és significativa: l’espectacle amb més espectadors durant el 2011 ha estat el musical Les Misérables.

I no és estrany, aquest musical ha captivat espectadors a tot el món d’ençà que es va estrenar, a França, el 1980.

Basat en la novel·la homònima de Victor Hugo, amb música de Claude-Michel Schönberg i llibret d’Alain Boublil, és un dels musicals més famosos.  Després de tots aquests anys en cartell arreu del món, el 2012 prendrà forma de pel·lícula sota la direcció de Tom Hooper, qui va dirigir l’oscaritzada El discurs del rei.

Situada al 1815, el musical comença amb la cançó Un nuevo amanecer ( en la versió en castellà), metàfora de la nova vida que li espera al protagonista, Jean Valjean. Aquest és alliberat de la presó després d’ haver passat dinou anys a galeres: cinc anys per haver robat un pa i catorze per haver provat d’escapar-se’n. Amb aquest inici, la resta de l’obra constitueix el nou despuntar del dia per a Jean Valjean i promet rica trama argumental que s’anirà descobrint de cançó en cançó.

Si en vols saber més sobre l’argument, visita l’entrada a la wikipedia o cerca el llibre a la teva biblioteca més propera.

Per a escoltar fragments d’aquest musical, et recomanem el canal de youtube de la producció en español: 

A+a+: Una definició de... musical, homònima.

IT Dansa a l'Auditori de Cornellà, i els dos tercers, allà!

Avui els dos grups de tercer d'ESO hem anat a l'Auditori de Cornellà per a veire l'espectacle de dansa contemporània de la companyia IT Dansa. Format per dues coreografies, Sechs Tänze de Jirí Kylián i Minus 16 d'Ohan Naharin, ha posat sobre l'escenari un bon grup de joves estudiants de postgrau de l'Institut del Teatre dirigits per Catherine Allard i interpretant l'obra de dos coreògrafs referents de la dansa contemporània.

Aquesta suma de valors constitueix un primer pas de professionalització per als estudiants d'aquest postgrau que, com qualsevol professional, necessita de l'acompanyament de grans mestres per adquirir l'experiència necessària per a esdevenir un bon professional.

La primera coreografia, amb música de Mozart, i la segona, de Naharin, amb un collage de música de Vivaldi, Cha cha cha i fins a música electrònica captiven visualment a través del desplegament de tots els recursos expressius que la dansa ha experimentat durant el segle XX, des de l'abandonament del tutú que propicia la nova aproximació d'Isadora Duncan i fins a la reintroducció de les sabatilles de puntes amb el neoclassicisme.

El moviment i la plasticitat tècnica, així com la música i les emocions exterioritzades al llarg de tot l'escenari ens han captivat i mantingut atents durant tot l'espectacle.

Us deixem amb un parell de vídeos de presentació. En primer lloc, Sechs Tänze de Jirí Kylián,



I després, Minus 16, d'Ohan Naharin per a posar-vos la mel als llavis:

Ha nascut un bloc!

 

Benvinguts al blog de música de l’Escola Santíssima Trinitat.

Utilitzarem aquesta eina per tal de compartir música, coneixements, experiències, notícies…

Us animo a que el visiteu sovint i hi participeu.